Arxiu d'etiquetes: Mazoni

APECAT pregunta a Mazoni: «Un segell discogràfic aporta posicionament a l’artista»

Encetem una nova secció APECAT. L’Objectiu: descobrir els punts de vista dels artistes dels segells de l’associació sobre els diversos aspectes del panorama actual de la indústria discogràfica. El primer entrevistat és Jaume Pla (Mazoni) del segell Bankrobber. Mazoni presenta actualment el nou disc “Carn, os i tot inclòs” (2017), enregistrat en format completament acústic. El que fou líder dels seminals Holland Park, Jaume Pla, va fundar Mazoni després d’un viatge iniciàtic per Europa i, sempre sota el segell Bankrobber, ha publicat els discos “7 songs for a sleepless night” (2004), “Esgarrapada” (2006), “Si els dits fossin xilòfons” (2007), “Eufòria 5 – Esperança 0” (2009), “Fins que la mort ens separi” (2011), “Sacrifiqueu la princesa” (2013) i “7 songs for an endless night”, a més d’una colla de singles i algun directe. A més de tocar als principals festivals del país, Jaume Pla també ha protagonitzat aventures singulars com una gira de 31 dies consecutius.

– Com creus que evolucionarà la indústria de la música en els propers cinc anys?
– No ho tinc del tot clar: ja fa molts anys que estem en aquest impàs. Des de l’aparició de Napster, que va ser com el punt d’inflexió, s’ha parlat molt de com aniria i cap a on evolucionaria. I, des de llavors han passat moltes coses: Spotify, iTunes, etc. Però opino encara no està gens establert el model (si és que en algun moment s’establirà un model més permanent): estem en una època sempre de canvis, que van sortint coses noves i ens hi anem adaptant, però no tinc la sensació que haguem arribat a algun lloc. Així com, duran durant un grapat d’anys el mercat discogràfic va ser molt estable, amb això d’ara de seguida surten novetats i és bastant incert.

– Com creus que ha afectat el canvi de paradigma al dia a dia d’un segell discogràfic? 
– Els segells discogràfics abans vivien de vendre discos, i això va canviar amb aquest nou paradigma. Així, moltes discogràfiques (com la meva, per exemple, a nivell independent) han de fer management per sobreviure. No sé si les majors també fan el mateix o fan també altres pràctiques, però en el mercat independent sí que una opció ha estat la quota dels concerts.

– I quin valor aporta un segell discogràfic a la feina d’un artista?
– Sobretot, posicionament. És bastant diferent autoeditar-se un disc i no veig que hi hagi massa suport material. Si t’autoedites ets tu lluitant contra el món, però si tens un segell discogràfic hi hagi algú que et fa suport, que t’engloba en un catàleg, que fa que els mitjans et tinguin més present, etc. Penso que l’avantatge més gran és la part de la premsa i com et veu el sector, de si ets tu sol autoeditat o si estàs en una discogràfica que té un reconeixement mínim.

– Com valores l’entorn artístic de la indústria musical en aquests darrers anys? 
Jo crec que a l’escena musical catalana (o com li vulguis dir) es polaritza molt el consum a unes poques referències. Hi ha com una primera divisió de grups que mai pateixen per tenir-ho ple, que sempre se’ls deu pagar el caixet o molt a prop del que demanen. I són molt pocs. I després hi ha molta altra gent que intenta sobreviure a base de readaptar formats, un dia toco amb banda, un dia toco sol, sempre bastant precari: jo sóc músic i tampoc domino on pot anar el públic, però la meva sensació és de veure que diversos companys de professió estan al mateix nivell i tots passen aquestes angúnies. Hi ha feina, però sempre has de patir fins a l’últim moment per veure si ve gent, per veure si tens concerts, per si et pagaran el que has acordat. I llavors, hi ha certs grups que no els passa, però són molt pocs. I això també passa amb el cinema, amb el teatre i amb tot: les boles que es fan grosses s’ho fan molt i les que no creixen es queden allà.

– I quin paper creus que hauria de jugar APECAT com a associació representativa del segell discogràfic?
– La part que m’interessa més a mi o que trobo bastant interessant és la de tota aquesta part dels drets d’autor i de les sincronitzacions. Això sí que dona un suport al projecte artístic en forma material, que és el que sovint es troba a faltar. El suport anímic de les discogràfiques i la premsa ja hi sol ser, el que sovint falta són diners. I de tant en tant, quan aconsegueixes sincronitzar cançons teves en sèries o pel·lícules s’agraeix, perquè és un input monetari i també de promoció. Recentment m’ha passat amb una cançó meva: feia dos anys que estava editada però no tenia vida, com aquell qui diu, i de cop i volta un dia va sonar a la tele i ara és la cançó més coneguda ara meva. Per tant, aquesta insistència o aquesta negociació que facin amb els mitjans de comunicació, per mi és bastant important.